Bargniff

Quell articol qì l'è scrivud in Lombard, cond l'ortografia Scriver Lombard.

El Bargniff l’è un esser lejendare de la tradizion lombarda. Se dix qe al viv vixin a l’aqua, specialment ai pantan arent al Po. De solit al se scond sota ai ponts, e al salta fœra a l’improvisa quand qe vargun al ge passa vixin, de sira o de noit.

Imajen de fantasia del Bargniff

I dix qe al someia a un çat grand e gross come un tor, con la pell virda, duu œgg come do brasqe luxente, qe al fa stremir doma a vardar-l. Vargun però el cunta sœ qe al g’ha la forma de un ors.

El Bargniff l’è istruid come un dotor, ma l’è dispetos e a volte anca cativ. Quand qe al riess a fermar vargun qe al passa vixin a l’aqua o al traversa un quai pont, ge piax far-g un indovinell. Qi l’è bon de responder-g jœst, el Bargniff al la lassa passar, qi invece al sa miga la risposta, al la sbat jo dal pont, dent ind l’aqua, al ge salta adoss e al taca a gignar, col ris’c de far-l negar.

Prima de far l’indovinell, el Bargniff al dix sœ una filastroca. Ge n’è diverse version, tipo qesta qé:

“Sota el pont de s’ciff e s’ciaff
g’è ‘l Bargniff Bargniff Bargnaff
g’ha la vesta virdisina
grand dotor qi l’indovina!”

Dopo al començava a dir sœ el so indovinell, e de solit i era ben poqi qei qe i reussiva a responder.

Per qella rexon qé, la jent del Po la circava de traversar miga i ponts e i pantan de noit, e quand propes ge tocava far-l, i la fava de fressa, e i se la dava a gambe levade quand qe i sentiva un romor sospet. Defat se i sentiva l’aqua qe la se muviva, l’era mei cambiar strada, perqè podiva dar-s qe el Bargniff l’era lé vixin, e se al saltava fœra, i podiva far una brœta fin.

Bibliografia

• Alberta Dalbosco e Carla Brughi, Entità Fatate della Padania, Edizioni della Terra di Mezzo, Milano, 1995