Lumbard ucidental Quest articol chì l'è scrivuu in lombard, grafia milanesa.


Milanin Milanon l'è el capolavor in pròsa milanesa del Emili De Marchi, che l'è nassuu a Milàn in del 1851, l'è mòrt semper a Milan in del 1901 e l'è staa professor de stil a la Accademia Letteraria de la soa città del 1883 fina al 1900.

In 'Milanin, Milanon', pubblicada dòpo la soa mòrt in del 1902, el De Marchi scrivend 'rabbios' (inscì el dis) a on amìs (el Carlin, che tanti disen vess la figura del Porta), el parla di cambiament de la soa città, che l'è adree diventà una metròpoli, inscì perdend la soa identità popolar.

Milanin, Milanon Modifega

Te scrivi rabbios, Carlin, dal mè stanzin depoos al campanin de San Vittor di legnamee. Chì de dree l’è trii mes che fann tonina di cà de Milan vècc: e picchen, sbatten giò camin, soree, finestre, Toorr e tecc, grondaj, fasend on catanaj in mèzz a on polvereri ch’el par propi sul seri la fin del mond.

Dov’el va el mè Carlin, quel noster Milanin di noster temp, inscì bell e quièt, coi contrad strett in bissoeura, dent e foeura, sul gust d’ona ragnera? Ma sta ragnera la ciappava denter el coeur, te la teneva lì che pareva squas de morì, se, dininguarda, el destin el te ciamava foeura, on poo lontan, a Lesmo, a Peregall, o magari fina fina… a Barlassina o a Bagg.

Dov’el va sto car Milan di Milanes, minga quell di Viscont, disi el noster, Carlin, che dai Figin girand adree al Cappell el tornava bell bell dal Rebecchin, da Pescheria su in di Mercant d’or,e poeu giò per i Oreves in Corduus, de lì per el Brovett, Sant Prosper, Sant Tomas, i duu Mur, el Niron e fina al Malcanton, con tanti bei stazion d’osteria de vin boon e bòna compagnia che faceva legrìa al penser de la brasera? E on poo foeura de man, duu pass a bass di pont, pareva subet on aler paes, cont quii sces tiraa tra i mur cont denter quii campagn de ortaj cont quii giardin inscì fresch, ombros vestii de fior, de foeuj, de maggio rana, con quii sces de fambroos e quii toppiett de riber e d’uga moscadèlla. Se trovava la bella compagnia coi tosann, cont la frotta di parent e se giurava ai bocc sott a la toppia – el pestonin a moeuj – infin che in mezz ai bocc se vedeva ballin.

Là giò in Quadronn – Te se regordett? – sott on porteghett el se faceva el teater. Mi s’eri Aristodèm e ti Gonip; e se la stava ben la Carolina! In quella soa vestina tajada giò alla greca e alla romana che lassava vedè quii so brascitt pienn de boeuc e boggit. Ah, car Carlin, che temp! E quii giornad del tredesin de Marz? Gh’era la fera, longa longhera, giò fina al dazi, coi banchitt de vioeurr, de gerani, coi primm roeus, e tra el guardà, l’usmà, el toccà, se vegneva via col coeur come on giardin, pensand al bell faccin de Carolina che sott al cappellin a la Pamela e col rosin sul sen la pareva anca lee la primavera. Adèss, longa longhera, el mè Carlin! El temp el ne trà a tocch quii quatter dent, el ne rovina el tècc e la cantina, el porta via i amiis, el desfa el nost Milan, che meneman se troeuva pu la strada de andà a cà; el cambia el nom di strad e, quell che l’è brutt, el cambia el visual de sti tosann che a desdott ann ghe veden pù per ti. Sto Milan Milanon el sarà bell, no disi. Gh’è di piazz, di teater, di cà, di contrad, di palazz, di bottegh, di istituzion che al noster temp non gh’eren che a Paris; gh’è gent che va, che corr, che tas, che boffa, su e giò per i tramwaj, su e giò per i vapor, de dì, de nott, che no se troeuva on can che faga el quart. Tutt se dis, tutt se stampa, tutt se cred e se bev all’ingross, ma quell vinett salaa, nostran, che se bevevo a la Noos, alla Pattona, in del tazzin, cont quii duu amaret, tra ona carezza al can e on’oggiada alla padrona, Carlin, el ch’è pu, Carlin. Sto Milan Milanon l’è on cittadon, no disi. De nott ghe se ved come del dì (te piaas a ti?), se va in carrozza cont duu sold, e fina mort te porten in carrozza; ma quii bei contradei in drizz, in sbièss, cald d’inverno e frècc el mes d’Agost, quii streccioeur cont in aria el lampadin che fava ombria, quii presepi de cà, de spazzaci, coi ringheritt, tutt a fior, quii scalett, quii cortitt, quii loggett, miss su come niaad fina al terz pian, quii tècc vècc vècc che sponta erbos coi grond pensos, veduu sul scur, col ciar de luna che giuga in mezz ai mur, gh’aveven el so bell, vera Carlin? Per mi sont vècc e morirono in del mè streccioeu. Ma di’, Carlin, quii casonn inscì bianch, tutt drizz, tutt mur, che paren caponer coi beviroeu, quii strad tutt polver e soo, cont quell su e giò de bruum, de tram, de carr, de gent, de sabet grass, hinn nanca bei de vedè e de andà a spass. E poeu, te par Carlin – sia ditt sott voos – che sto noster Milan el sia tutt noster? Sèmm italian, l’è vera; el mè l’è to, el to l’è minga mè; ma s’ciao, quel Milanin de Carlambroeus, grand o piscinin, el stava intorna al Domm, coma ona famiglia che se scalda al camin. E se parlava milanes, quel car linguagg sincer e de bon pes, che adess el se vergogna de parlà, el tas, el se scruscia in on canton come se Milan el fuss Turchia. El Porta, pover omm, l’è là, lu de per lu, su la sciattèra, e sul coors no se sent che gniff e gnaff… che nol par vera nanca el quarantott.

S’ciao destin! Ma a nuun del taccuin vècc, che gh’emm i noster vècc a San Gregori, sto progress che boffa e sgonfia, che sconquassa i noster cà, e che no lassa requijà, a nuun mett el magon. E se torna volentera al Milanin faa sul gust d’ona ragnera, al Tredesin, longa longhera, ai ringher, a Carolina che la dorma, poverina, al Gentilin, a quii ciaccer faa d’intorna al fogoraa, col gottin in del tazzin, col coeur che sentiva on profumin quaas de vioeur.

Interprogèt Modifega

Wikisource

Ligamm in su la red Modifega