Sinfonia n. 3 op.78 "Avec orgue"

Lombard Quell articol qì l'è scrivud in Lombard, cond l'ortografia Scriver Lombard.

La terza sinfonia op.78 in Do minor del Saint-Saëns, "Avec orgue" çoè cont el orgen, a l'è un bran poc cognossud in Italia, ma assee popolar ind i pais anglosasson. Qe, 'me al scriv el Franco Serpa a l'è staita componida ind el invern intra el 1885 e 'l 86, eseguida a Londra, a la Philharmonic Society, el 19 maj 1886, dirijuda de l'autor. A l'era dedicada a'l Liszt, qe 'l mœr a Bayreuth duu mes despœ e a l'è stait degn omaj de l'artista qe tant doveva a la volta e jenerosa œvra spirituala e civila del Liszt.

La costruzion in duu temp, orijinala per una Sinfonia, el Saint-Saëns al l'haveva jamò sperimentada dex agn prima ind el so Quart Concert per pianofort e orqestra e ind la Sonada per violin e pianofort in Re minor, contemporanea de la Sinfonia e diventada subit celeber. In realtaa la forma bipartida de qesti tri stupend lavorar la g'haa denter la tradizionala arqitetura in quater temp: Allegro, Adagio, Scherzo, Allegro e Finale perqè i quater temp inn allacciads duu a duu ind una continuitaa superior, confermada de l'invenzion ciclega per la qual un quai motiv, ingual o elaborad, intreg o in part, al torna del principi a la fin. Ind el noster cas a l'è dominant la presenza dei famose prime quater note del Dies irae, dai quai un quai compositor romanteg (e anca un quaivun despœ), al sœmeia qe i sien staits ossessionads. El prim Adagio al principia in manera raccolta, cont duu brev disegn temateg, duu presaj dei invenzion de tuta la Sinfonia, vun cromateg discendent (violin) e l'olter melodeg ascendent (oboe, pœ flaut). A l'è un induj silenzios. Ma i brivids (violini e viole in pianissimo) de l'Allegro moderato i 'l disperden ind una tesa inquietudin, qe a man a man la se fa dramatega. El moto incessant dei arc al se espand per tuta l'orqestra, e sora e denter i tornan ind i legn e ind i corn i duu disegn de l'Adagio del principi. Un terz tema in ritm ternari sincopad al aumenta la dramatecitaa ind un svilupp sinfoneg estes e compless, ma implunemanc ciar a l'ascolt. Pœ la fort ajitazion, e i sonoritaa e i color, i se stemperan ind una transizion vers a'l Poco adagio, pajina de volt lirism. I arc prima, pœ i legn e i otton in pianissimo, canten una struggent melodia, qe la torna e torna su se istessa. L'orgen al la sostegn e delicatament l'accompagna a un ciar de la noit ind el qual al se rifranj, al se valza e al svaniss. Per qi al sa vesser "sentimental" quand occorr, qest Adagio a l'è una pajina qe la se desmentega minga. De notar a la fin del segond temp l’attac de l’orgen cont un poderos accord de Do major qe annienta, seguid de l'esultanza de tuts i settor, dei contrabbass a un balior dei flauti. L’episodi al culmina ind la grandiosa rievocazion de una festa barocca, la parodia (ind el sens de imitazion manieristega, senza caricadura) de una cerimonia de cort, la mett fin a la sinfonia. Squas antiromantega celebrazion del Seicent frances.