Lumbard ucidental Quest articol chì l'è scrivuu in lombard, grafia milanesa.

Con l'espressión canzón milanesa a se voeur indicàa la mùsega popolàr originaria de Milàn.

Origin Modifega

Segond a i pussée imponént stòrich de la musega, se pò scernìi foeura la canzón milanèsa intra tutta quella lombarda, foeura che eccezión, domà in del Noeuvcént, in coincidenza con i primm canzón de la cóbbia produttiva di autór Alfredo Bracchi-Giovanni D'Anzi.[1]

In precedenza i eren cantàa brani musicaj che vegniven d’ogni cantón de la región, e soratùtt de la campagna lombarda, oppùr addirittura muségh rivàa de región arént tradòtt in del dialètt locàl, e che eppùr hàn assùnt pussée l’apparénza de filastròcch, strofétt e cantilèn che de reàl canzón.[1]

Infra i eccezión pòdom comsideràa i canzón ed i cant politegh, quej de la mala e quej de l’osterìa, ch’a gh’eren giamò in gir in secol indrée sia indipendetemént, sia ‘me completamént de muségh vegnùu de foeura città.

La canzon popolar del Vòttcent Modifega

El repertòri attuàl di canzón anònim in milanés l’appartén al Vòttcent e a la prima metà del Noeuvcént . I canzón de quel perìod chì hinn a nunn conossùu, minga domà de la trasmissiòn oràl, ma anca grazie ai foeuj volànt ch’hinn stàa miss foeura a partì del Vòttcent. I foeuj, despèss anònim, ma minga semper , n’hann guarnàa i tèst de tanti canzón. Tuttamànch gh’hèmm de notà che quej ch’hànn trascrivùu i canzón su chi foeuj chì i gh’aveven ona cèrta cultura e per quèst i hànn cambià i tèst in sèns letteràri, o addirittura tradòtt in lengua italiana, e donca hinn di tèst minga esattamént popolàr[2]. La prima raccòlta de canzón e cant milanés classìch a l’è stada misa foeura in del 1857 de la Casa Ricordi. La canzón milanésa pussée famósa del Vòttcent a l’è de sicùr La bella Gigogin, che l’ è diventada el simból del Risorgimént in milanés. Alter canzón politegh milanés hinn in lengua italiana : Il feroce monarchico Bava (1898) che la soa melodìa l’è stada ciapada su de noeuv in del 1969 per La ballata del Pinelli.

A prèss ai canzón politegh gh’hinn quej ch’i descriven la nàia e la guerra, vivùu de chi el part minga compagn de on volontari (Incœu l'è l'ultim dì), di màder, di tosànn fidanzàa (El pover Luisìn). Questa chì al’è vuna infra i pussée significatìv canzón milanés de sfond politegh: la parla de fatt stòrich de la guerra del 1859 e i stòri umàn a lee ligàd. La ballada la cunta su l'amor sentimentàl del Luigino, rinforzàa per via de mazz di fiór cont i quaj el ghe faseva omàgg tucc i dì a la soa dòna, che dòpo de vèss stàa ciamàa ai armi, el moeur in guèrra, ma la soa fidanzada, impunemànch el fudèss mòrt, l’amarà semper ‘me’l fudèss anmò viv.

A l’è important anca el grupp di cant de l'emigrazión (infra de lor Ciapa la rocca e'l fus), relatìv soprattùtt al fluss vèrs el Sudamerica[3].

Infra i cant del lavoràa i du grupp pussée important hinn quej di canzón di filandér (compagn de La nostra società) e quej di mondèll (Sciur padrun da li beli braghi bianchi a l’è probabilmént la pussée famósa); ancasì gh’è anca i cant relativ ai mestee (ramée, molètta, spazzacamìn). Gh’hinn anca di cant de protèsta, slanzàa de noeuv in di ann Settanta in del folk revival (Eviva num!).

I canzón di carceràa e de la malavita eren stàa riscopèrt giamò in di ann Sessanta. I canzón pussée famós de quell genér chì hinn in lengua italiana e hìnn stàa scrivùu in del Noeuvecént, parlom de La povera Rosetta e de Porta Romana bella.

Gh’hèmm poeu de considera el repertòri umoristich, tipich de l'osteria. De quèst chì l’ ha ciappàa fama nazionàl La Balilla, ch’a l’è vuna di ultìm canzón anònim milanés, e l’è stada compòsta in di ann Trenta.

Se poden nò, infin, desmentegàa i canzón d’amór, che despèss parlen de stòri de seduzión (de digh ai tosànn de fàa attenzión a concèdess ai mas’c traditór) e di còrna. Infra i pussée popolar La mia morósa cara e Martìn e Mariana, despèss "incastrada" in L'è tri dì.

Dai Barbapedanna ai Café Chantants Modifega

Dal princippi del Vòttcent a gh’era la tradizión ch’a Milàn ghe fudèss almànc vun ambulànt ch’el sonàss , armàa de ghitara, che’l intrattegniva in di osterìj foeura porta e’l vegniva ciamà de divertì ai fèst di famìli. El soranòmm che sti chì ciapaven, vun adrèe a l’alter, l’era "Barbapedanna" o "Barbapedana". L’espressión in del Seicént l’aveva designàa on giovinòtt spavàld armàa de spada.

L'ùltim e el pussée famós di "Barbapedana" a l’è stàa l’ Enrico Molaschi[4]. El Molaschi l’è la figùra de snoeoud fra la canzón popolar e quella d'autór milanésa: l’è l'ultim di Barbapedanna ma l’è anca el primm nòmm che ’l se regòrda di cantautór meneghìn. Lu, de fatt, A l’è stàa anca vun di artista di cafés-chantants milanés pussée famós, insèma al Luciano Molinari, dìtt "Lucien"[5]. La "mise" (incoeu al se disarìss "look"in lengua inglesa, o “”aspètt”” in lengua lombarda occidentàl) del’ùltim Barbapedana l’era l’istèssa de quella di chansonniers francés de quej temp là (che se pensi all'Aristide Bruant immortalàa del’ Touluse Lautrec): el gh’aveva su, de fatt, ona lunga zimàrra négra e on cappèll a borlón con la penna de gall[4].

La canzón pussée conossuda del Molaschi l’è diversamènt ciamada El piscinin, De piscinin o Tant che l'era piscinin. Probabilmént l’è la rielaborazión de on cant giamò conossùu del precìppi del Vòttcent, che ogni Barbapedana el ghe taccava adrée ona quaj stròfa[3]. In chela canzón chì a se cunta su de on personaggi iscì piccol, inscì piscinìn de vèss bon de ballà in su on quattrin (pìccol ghèll).

In del 1891 gh’è stàa el primm "concórs del la canzón lombarda". La prima edizión l’è stada vinciuda da El gatt del Federico Bussi e del Pietro Girompini[6].

On'altra canzón de quest'epoca chì ancamò in repertòri a l’è La rœuda la gira del E. Sigismondi e F. Antonacci del 1901, dedicada al mestée giròvagh del molétta.

I ann Trenta e Quaranta Modifega

Chest perìod chì a l’è caratterizza dal lavorà della cóbbia Bracchi-D'Anzi. El primm l’è nassùu in del 1897 e s’è impiegà quasi subìt ind on'agenzia teatràl, e dòpo la fin del la prima guèrra mondiàl el s’è miss adrée a organizzàa prima de tutt di stagión lirich e poeu anca spettacoj de varietàa, per quèst l’è vegnùu vun infra i autór de canzón pussée conossùu di annTrenta e Quaranta. L’ha incontràa in sul palcoscénic el Giovanni D'Anzi, de class 1906 e donca esentàa dela guèrra, ma tuttamanch addoloràa e "mutilàa" de la perdita de tutt e du i sò genidór, che l’hàa taccà con l'attivitàa de pianista e l’hà compòst la soa prima canzón su invid della vedètt Lydia Johnson, e l’ha intitolada Charlestonmania. I du insèma hàn scrivùu ona lunga serie de brani vegnùu classich, tra i quaj regòrdom: Nostalgia de Milan, Lassa pur ch'el mond el disa, Duard...fà nò el bauscia, El barbisin, Mariolina de Porta Romana, La man morta, Casetta mia. I tèst de chi brani chì hinn in dialètt, i melodij di vòlt hinn mazurche, ma alter vòlt i ghe vànn adrée a ritmi de moda a quej temp là, come el tango e el slow; el tòno el po’ vèss intim o scherzós, ma el vèr sentiment ch’i esprimmen l’è l'orgòli municipàl meneghìn.

El brano pussée famós del perìod l’è del D'Anzi scrivùu, però, domà de lu. Se tratta de la famósa La Madunina, vegnuda l'inno de la città. La Madonina la voeur esaltàa la voeuja de lavorà e l’attitudin de ospità volentéra di milanés, ma la parla minga di probléma d’inserimént di meridionaj ind la societàa milanésa.[1]

In di ann cinquanta el D'Anzi l’hà anca ideàa on Festival semiséri de la canzón milanésa, miss in scèna ind ona sorbetterìa de Inverigh, con tant de orchestra, direzión e giurìa, questa chi fada su domà del D'Anzi che l’è stàa ona persòna che la fa tuscòss in quej dodés edizión là.

In sul esempi del D'Anzi e del Bracchi, el Vittorio Mascheroni, nasùu in del 1895, studént al Conservatorio Giuseppe Verdi, l’hà dedicàa la pupart del so repertòri a la città, sia in dialètt sia in lengua italiana, basta a pensà a Stramilano e a Passeggiando per Milano.

Semper in di ann Trenta Gorni Kramer l’hà sonàa ona versión jazzada de la famósa mùsega Crapapelada e in del1939. Grazie al mérit del Frati e del Sciorilli, hèmm vedùu el ritórna in sui scen musicaj del Barbapedanna, immortalàa in del brano È tornato Barbapedanna. In del’istèss ann el s’è impòst, e poeu l’è restàa famós per tucc i ann de la guèrra, Pepé e papoos del Nino Rastelli e ‘l Giacomo Solmavico, ona stòria diverténta e grottèsca de scarpìn de ball denanz de scarponi de andà in sui montagn e in guèrra.

El Rastelli, autór che ‘l po vèss miss dent in del genèr de la parodia e ‘l grottesch, l’è stàa el capp-scoeula, insèma al comàsch Nino Ravasini, de on genér, o se voeurom mètt mej in ciar, de on filón denominàa a la milanésa, che’l gh’hà dent brani musicaj compagn de La famiglia Brambilla e I pompieri di Viggiù. In chest filón chi el pò vèss miss denter anca Aveva un bavero scrivuda del Mario Panzeri in sula mùsega del Virginio Ripa.

Semper in del cors de la seconda guèrra mondiàl l’hà avùu on grand succèss la canzón Olè, la fôndeghera scrivuda del Panzeri e ‘l Rastelli. L’è del perìod dell’occupazion tedèsca anca el 'pastiche italiàn-milanés-tedèsc del Bitte Fräulein (Mauro-Sciorilli).

El cabaret di Ann Sessanta Modifega

 
Svampa con Brassens

In del cors di ann Cinquanta hinn cambiàa tant sia el taj, sia i argomént assùnt di noeuv ondad de cantant, attór, autór milanés. In chi ann chi de fermént ind la part progressista di giovin de la societàa, un grùpp de artista inpaziént de la manéra de fass vedè per bèn di borghés (come a se diseva a quej temp là in italiàn “perbenismo borghese” ) e che in part a hinn l’istèss di cantautór de la inscì ciamada scoeula milanésa, el se esibiva in di cabarets innanz de ona pìccola platéa de member de la borghesia illuminada, ma anca di esponént de la "mala" come el Renato Vallanzasca[7] e ‘l Luciano Lutring[8]. La consacrazión definitiva de sti artista chi l’era el passàgg dai cabarets "minór" all'ormai leggendari Derby Club de via Monterosa. Nassùu in del 1962 come "Intra's Derby Club", chest locàl chi l’è stà miss in pé de l’intraprendénza del musicista Enrico Intra e l'impresàri Gianni Bongiovanni. El po’ vèss definìi el primm Whishy a-gogò e vun di primm gròtt del jazz italiàn. L’è vegnùu, de lì adrée, sia l’incónter de ona lunga serie de personàgg del mond del spettàcol, impegnàa a riscoprì e inventà de noeuv la città, sia el simbol de la nascita de la noeuva mùsega milanesa. Tra i artista pussée importànt slanzàa del Derby se regorden l’Enzo Jannacci, el Dario Fo, la Franca Rame, el Giorgio Gaber, l’Ornella Vanoni, el Walter Valdi.

Archivi:Valdi.jpg
Walter Valdi

La noeuva canzón milanésa l’era in realtàa giàmò nassùda on quaj ann indrée. I primm composizión hinn stàa i iscì ciamàa "Canzon della mala", scrivùda fra el 1958 e el 1960. Se trattava al prencìppi de on'operazion pensada del Giorgio Strehler e, per i mùsegh, del Fiorenzo Carpi come repertòri di esòrdi per la gióvin e nò conossùda Ornella Vanoni, diplomada in del 1956 a la scoeula d'arte del Piccolo Teatro. Lor hàn fà cred che fudèssen canzón de la malavita trovàa ind on manuscrìtt “polverént ” ma che in realtàa eren stàa scrivùu dal Strehler e de alter gióvin autór[9]. Infra de lor regordom Hanno ammazzato il Mario di Carpi-Fo e la Zolfara di Amodei-Straniero.

El filon di canzón che descriveven la malavita milanesa l’hàa avùu succèss, ed altri autori ed interpreter n’hànn slargàa el repertòri, anca in lengua italiana (per esempi a La ballata del Cerutti del Umberto Simonetta e ‘l Giorgio Gaber, e a Via Broletto 34 del Sergio Endrigo). Infra i autór in milanés gh’hèmm de regordàa el stèss Strehler (Ma mi...), el futùr Nobel Dario Fo (El me ligera), Walter Valdi (Faceva il palo ovvero Il palo della banda dell'ortica).

On alter important snoeud ind la nascita de quest interéss di intellettuàj per la canzón milanèsa a l’è stàa on spettacól de teater, in del 1962 in del storich "Teatro Gerolamo" de piazza Beccaria, de poch pussée grand de on cabaret. Questa recitazión chì la gh’aveva ‘me titól Milanìn Milanòn e la riproponeva i canzón tradizionaj milanés scernìi foeura del Roberto Leydi, insèma a poesij di poèta pussée grand de la città, el tutt con la regia del Filippo Crivelli. I intèrpreter del spettacól eren la Milly, el Tino Carraro, l’Enzo Jannacci, la Sandra Mantovani e l’Anna Nogara, con l'accompagnamént musicàl del maester Roberto Negri. El spettàcol l’hà rappresentàa el prencìppi de la carriera de cantant dialettaj per personàgg inscì divèrsi come la Milly e el Jannacci.

In di prim ann Sessanta ona quaj casa discografica, ‘me la Ricordi, l’hà tegnùu de cunt soratùtt el genére popolar e dialettàl e de fatt a hinn stàa miss foeura Porta Romana e Trani a gogò del Gaber, La balilla, versión della Maria Monti, e el primm album de la cóbbia Fo-Rame, che gh’aveva denter la famósa Ma mì, indoe el nemìs l’è desnignà ‘me ’l"brut terun" del commissàri. La pupàrt de chest repertòri chì che l’è stàda misa in musèga del composidór Fiorenzo Carpi, class 1918, che ‘l sariss diventàa el musicista fiss del Piccolo Teatro trà in pé del Giorgio Strehler.

Archivi:Foto-gaber-jannacci58.jpg
Jannacci e Gaber

On alter personagg storich de la canzón milanésa, l’è stàa el Gaber, class 1939, anca se la pupart di sò brani hinn stàa scrivùu in lengua italiana, e dallo spettàcol a la televisión 1964 intitolàa Milano cantata, fin ai sò ultim attivitàa de teater, l'autór l’hà slargàa semper pussée el so ràgg de osservazión sociàl, donca minga domà Milàn ma tutte l mond al center del so laô. El Dario Fo, nassùu in del 1926 in del varesòtt, l’hà doperàa despèss e volentéra el dialètt e, de là de la soa famósa attivitàa teatràl, ben avviada giamò in di ann Cinquanta e Sessanta, el gh’hà lavoràa insèma in del 1966 per el Nuovo Canzoniere Italiano che hinn stàa fa su almànc quatter trasmissión a la televisión in di ann Settanta. On quaj infra i canzón pussée popolàr dialèttaj scrivùu del Fo a l’è stada cantada del Jannacci (1935), per esempi T'hoo compràa i calzètt de seda.

Oltra a i canzón del Fo, l’Enzo Jannacci l’ha scrivùu e cantàa in deperlù tanti canzón in dialett milanes. In particolar el sò primm LP, La Milano di Enzo Jannacci in del 1964, l’era tutt in milanés e 'l gh’aveva denter canzón restàa famós, compagn de El portava i scarp de tennis, Per un basin, Ti te sé no, Andava a Rogoredo. L’è donca in milanès che quest artista chì l’ha fatt conóss la soa vèna strambalada e anca patetica, che la cunta su che i sò personàgg eren stàa miss de part, ma de ‘drée ai sò personàgg gh’è forsi anca lu.

Tipich cabarettista hinn stàa I Gufi. Segond a lor, canzón e recitazión eren on ùnega cosa. I eren on quartètt fa su del Nanni Svampa, el Lino Patruno, el Gianni Magni e ‘l Roberto Brivio che l’è duràa domà dal 1964 al 1969, ma i sò dischi hinn ancamò in catalogh. El repertòri dei Gufi, oltra a trà insema cant tradizionalj e a propònn di noeuv brani di chi autór chì, el gh'aveva dent anca canzón, de sòlit umorìstich ansì grottèsch, scrivùu di singoj member del grùpp, de solit con l'ajùt de artista de foeura . Ona quaj canzón de quej chì eren in lengua italiana, ma alter eren in milanès. I canzón pussée conossùu hinn Piazza Fratelli Bandiera e A l'era sabet sera del Svampa, e anca La balada del pitòr scrivùda del Enrico Médail e ‘l Didi Martinaz e misa in musega del Patruno[10].

Gh’hèmm anca de regordà l’attivitàa de "solista" del Nanni Svampa: innanz de trà insèma i Gufi l’aveva tradòtt in milanés du desèn di canzòn del Georges Brassens; in di ann Settanta ancasì al s’è esibìi de solista in del spettàcol Nanni Milano Svampa cantata del 1977.[1] Del Svampa gh’hèmm anca de regordà la soa attivitàa de ricercadór che ‘l se stracca mai, de la canzón milanèsa e lombarda, trada insèma ind on quaj liber e disco antològich (infra de lor la raccólta Milanese - Antologia della canzone lombarda).

Un alter artista de st'epoca chì l’hà parlàa di ingiustizzi subìi del proletariàa e del sòtt-proletariàa, el frequentava minga i cabarets, ma i piazz ed i circoj ARCI[11]. A l’era de fatt on cantautór impegnàa, de Lucca strapiantàa a Milàn, l’ Ivan Della Mea, che l’hà scrivùu i so primm canzón in milanès, infra i quaj El mè gatt, La canzùn del desperàa e Quand gh'avevi sedes'ann.

De fianc ai canzón umoristich o di denunzia di cabarets in di stèss ann, a gh’era anca on filón pussée romàntich, in lengua italiana, da piano bar, che i sò esponént i eren el Memo Remigi (Innamorati a Milano), el Piero Ciampi (Autunno a Milano) e el Gino Negri (La mia nebbia).

La canzon milanesa in del 2000 Modifega

Ancabèn el dialètt milanès el sìa al dì d’incoeu semper manc parlàa e conossùu che in passàa, in favór de la lengua nazionàl, anca per via di ondad migratòri vuna adrée a l’altra, gh’hinn comunque di noeuv musicista e artista, che propònnen anca adèss on repertóri in milanés, sia inedit, sia ‘me riarrangiamènt de materiàl stòrich. Infra i principaj artista de l’ultima generazión gh’hinn: i Elio e le Storie Tese, i Teka P, i Longobardeath, i Gamba de Legn, el Lissander Brasca, el Ligera '73, el Walter Di Gemma, i Neurodeliri, i Punkreas, el Vallanzaska ed el famós Davide Van De Sfroos ind la formàa de la lombarda occidental del dialett laghee .

Note Modifega

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Paolo Ruggeri, Canzoni Italiane, Milano, Fabbri Editori, 1994, III.
  2. R. Leydi, I canti popolari italiani, Mondadori, 1973
  3. 3,0 3,1 N. Svampa, La mia morosa cara, De Carlo, 1977
  4. 4,0 4,1 R. Leydi, Il Barbapedana in Milano e il suo territorio, Silvana Editoriale
  5. L. Colombati, La canzone italiana 1861-1911, Mondadori, 2011
  6. Guido Andrea, La vera storia di Enzo Jannacci, Barbera Editore, 2013
  7. Livia Grossi, La mala vita di Didi Martinaz da Corriere della Sera 13 dicembre 2013
  8. L.Colombati (a cura di), La canzone italiana 1861-2011, Mondadori, 2011
  9. L. Colombati (a cura di), La canzone italiana 1861-2011, Mondadori, 2011
  10. N. Svampa, Ma mì, Déjavu Retro, 2007
  11. N. Svampa, libretto allegato a Ma mì, Déjavu Retro, 2007

Bibliografìa Modifega

  • Roberto Leydi, I canti popolari italiani, Mondadori, 1973
  • Nanni Svampa, La mia morosa cara, De Carlo, 1980 (ed. ampliata Lampi di stampa, 2001)

Discografìa Modifega

  • Nanni Svampa, La mia morosa cara, Déjavu Retro, 2003
  • Nanni Svampa, Ma mì, Déjavu Retro, 2007
  • Nôstalgia de Milan, GMG, 2003